Sobre pau i racismes

Estimat,

L’altre dia em preguntaves com em trobava i et vaig parlar sobre les coses quotidianes que més m’importen: el meu fill, la feina, la salut. Però vaig oblidar-me comentar-te un aspecte que cada dia em corca més l’ànima i em preocupa profundament.

Visc amb consternació  l’evidència d’un racisme que està deixant de convertir-se en una llavor tirada al terra per casualitat i que es petrifica, a ser una llavor que ramifica i creix com una planta que trobes en sectors cada cop més amplis i diversos d’aquesta societat. I és que quan els discursos pots palpar-los en accions que clarament afecten a les persones, aquests deixen de ser simples idees respectables i més o menys tolerables per transformar-se en actes repudiables. No passa un dia en què no escolti comentaris desagradables sobre els “immigrants”, que se’m jutgi pel meu color de pell i per les idees preconcebudes que poden tenir sobre el meu país d’origen, que no vegi professionals guiats per prejudicis i falsos rumors en la seva pràctica quotidiana, que no vegi al parc nens i nenes separats pel país d’origen del seus pares, o de veure malentesos absurds entre persones per aquesta raó.

Avui he vist un documental d’Amnistia Internacional on ressaltaven i recordaven, a través del cinema compromès de tots els temps, la història i l’origen de la Declaració Universal dels Drets Humans. I també constataven amb preocupació el retrocés important que està vivint Europa en aquest sentit, que no deixar de ser un fracàs important en quant a l’objectiu de fer dels drets humans no la fita sinó el camí natural per la convivència. Teun A. Van Dijk parla d’un nou racisme, que dubto en adjectivar-lo com a nou, que “…vol ser democràtic i respectable, i, per tant, en primer lloc nega que sigui racisme” i a més es caracteritza per la seva forma discursiva que “Tanmateix, poden ser igual d’eficaces a l’hora de marginar i excloure a les minories”. Fins i tot poden fer més mal, especialment perquè als que es troben en aquest tipus de discurs i interacció els semblen totalment “normals”, “naturals” i “plenes de sentit comú”.

Malgrat això  actualment estic molt contenta per poder continuar exercint ajudant a aquells i aquelles persones que més ajut necessiten. Però alhora m’és impossible mantenir-me inerme. Per això trio d’unir-me als que alcen la veu davant l’evidència quotidiana d’aquesta greu fractura social que vivim a la nostra societat, en la que també jo he decidit viure i a la que vull aportar el millor de la meva història personal i col·lectiva. La història de la humanitat ens ha ensenyat una i altra vegada que la pau és l’únic camí per viure i conviure, i aquesta s’ha de teixir diàriament amb les nostres paraules i en la nostra forma de veure el món i a qui ens envolta. Quan cada dia em trobo cara a cara amb aquest monstre, torno a l’optimisme dels meus orígens i recordo a  José Martí, el nostre autor cubà (aragonès) per excel·lència, quan li escrivia al seu fill l’Ismaelillo: “Espantado de todo, me refugio en ti. Tengo fe en el mejoramiento humano, en la vida futura, en la utilidad de la virtud y en ti“