Reptes davant la Inserció Laboral de les dones migrades en un context de crisi d’ocupació

Sens dubte, abordar els condicionants que expliquen la segregació laboral de la dona migrada en el mercat de treball i identificar els principals reptes i les possibles solucions, adquireix una complexitat específica en un context de crisi econòmica com el que ara es manifesta amb gran intensitat a la nostra societat. Davant la  crisi, correm el risc d’accentuar  la dualitat sexual del mercat de treball i les formes de segregació horitzontal i vertical que afecten negativament les dones en general, i les migrades en particular, la qual cosa ens allunya de la igualtat salarial, de la protecció del seus drets com a treballadores i, per tant, de la seva inclusió en l’ocupació de qualitat.

Tal com ens recorden els treballs de Ruth Mestre¹, si les dones procedents de països més pobres emigren per tal de “realitzar treballs de dones”, això és així pel fet que la societat de destinació els assigna precisament aquestes ocupacions. Per al cas català i espanyol, aquesta assignació s’explica sobre la base d’un tipus de regulació que contribueix a fixar unes determinades pautes d’incorporació laboral. Són tres els principals elements normatius que generen processos de diferència, desigualtat i subordinació en el mercat de treball: els continguts i principis de la política migratòria; la desregulació laboral de les ocupacions femenines de baixa qualitat -el treball domèstic assalariat, per exemple-; així com les respostes polítiques -o la manca de respostes- davant la gestió de la cura de les persones dependents. Tots ells contribueixen a definir un espai social que situa les dones migrades en una posició d’inferioritat en el mercat de treball.

La concentració d’una part considerable de les dones migrades en determinats segments laborals (com ara el  treball domèstic assalariat i altres serveis escassament remunerats), no s’explica a partir de les pròpies característiques o estratègies d’aquestes treballadores (les diferències salarials en relació al país d’origen, el tipus de projecte migratori, el temps d’assentament en la societat receptora, la manca de capital social, etc.). A més, és resultat d’una sèrie de processos discriminatoris que tenen a veure amb un complex entramat de factors de desigualtat (gènere, classe social, grup ètnic, nacionalitat, etc.), que interactuen de forma simultània a través de les pràctiques i els discursos.

Un cop fet un breu diagnòstic sobre quina és la situació, podem reflexionar sobre els principals reptes per tal de superar la subordinació laboral que afecta a les dones migrades des de les seves múltiples connexions i interseccions, tant a escala estructural como a l’hora de pensar accions polítiques concretes en un context de crisi econòmica. Sens dubte, la principal situació de risc que planteja la crisi econòmica a les persones migrades és l’atur, amb l’agreujant que la major part d’elles no poden percebre la prestació per atur. Per al cas de les dones migrades, el fet que inicialment es destruís l’ocupació sobretot en el sector de la construcció i sectors dependents, va provocar que l’atur les afectés en menor mesura. Ara bé, des del tercer trimestre de 2008, aquesta situació es capgira i comença a incrementar-se també el nombre de dones aturades, coincidint amb l’expansió de la crisi d’ocupació cap al sector dels serveis poc qualificats².

• Partint del fet indiscutible que l’ocupació és el factor clau per a la cohesió social, cal superar totes les barreres que, des del gènere, la nacionalitat i la condició social de “migrades”, n’obstaculitzen l’accés:  dèficits de formació -si n’hi ha-, sobrequalificació, trajectòries prèvies d’inactivitat laboral, dificultats derivades de la conciliació de la vida familiar i laboral, etc. La incorporació d’aquestes dones en el mercat de treball en condicions d’igualtat no només suposarà avenços en les seves condicions de vida (autonomia econòmica, desenvolupament capacitats, etc.) i en l’exercici de la igualtat d’oportunitats; sinó que permetrà aprofitar de forma més eficient un capital humà que ara es desaprofita i que serà necessari en un context de canvi de model econòmic cap a activitats de major valor afegit.
• Un altre front d’acció és revisar el procediment d’homologació i convalidació de títols acadèmics i professionals estrangers, així com repensar els criteris per a l’obtenció de l’autorització de treball de les persones reagrupades -hauria de ser automàtica- . Així queda recollit en el Pacte Nacional per a la Immigració que ha elaborat el Govern de la Generalitat de Catalunya (2008), aprovat el passat 19 de desembre, on s’estableix la conveniència de fomentar l’accés de les persones reagrupades al mercat de treball i de modificar la normativa d’estrangeria per tal d’unificar l’autorització de residència i treball³
• Repensar les polítiques públiques de gestió de cura des de la transformació del paper de la dona com a “cuidadora universal” i l’abandonament de les “solucions privades” que se sustenten en la precarietat de determinats col·lectius i en les desigualtats de gènere. Ens trobem davant la necessitat d’un canvi de model econòmic que exigeix la reorganització de la cura i de la protecció social, a fi i efecte de millorar les condicions laborals de les treballadores migrades que actualment la porten a terme des d’un mercat desregulat, que ha adquirit una dimensió internacional i que proporciona a les famílies mà d’obra femenina a baix cost.
• Donat que una part de les dones migrades tenen els seus fills al país d’origen i gestionen organitzacions familiars transnacionals, cal que les polítiques migratòries no obstaculitzin les estratègies familiars. La situació d’irregularitat de moltes d’aquestes treballadores o la dificultat d’acreditar els requisits exigits per a iniciar els processos de reagrupació familiar impossibilita els contactes de les famílies (no poder viatjar al país d’origen, haver d’allargar els períodes de separació més del previst, etc.)  i promou els efectes negatius de les separacions físiques.
• Un darrer repte, però no menys important, és dissenyar dispositius preventius que permetin evitar els riscos d’estigmatització de la població immigrada en contextos de crisi econòmica, ja que ben sovint els i les immigrants són vistos com a culpables de l’increment de l’atur i la precarietat laboral.

Sònia Parella Rubio

Departament Sociologia de la UAB

Investigadora del GEDIME (Grup d’Estudis sobre Immigració i Minories Ètniques)