Les races humanes no existeixen

No deixo d’assistir, atònita, a la insistència en utilitzar un concepte descartat científicament des de fa anys, com és el de races humanes.

Ho he dit en altres ocasions, i no em cansaré de repetir-ho perquè no es tracta d’una qüestió menor. La biologia va descartar fa dècades l’existència de races humanes. La raça, com a categoria taxonòmica, es refereix a l’existència de diferències genotípiques entre individus d’una mateixa espècie. Entre els diversos grups de la espècie humana, no es donen aquest tipus de diferències en el genoma. Segons David Comas, doctor en biologia i especialista en genètica de poblacions humanes, biològicament no té cap sentit parlar de races humanes: “les races són categories estanques. I això, ho sabem del cert, no existeix en la nostra espècie. Podem veure les diferències que hi ha als extrems de la variació, entre un asiàtic i un africà, però no hi ha cap marca biològica que separi un grup de l’altre. Hi ha una gradació.” http://www.observatori.org/paula/esfera/recull_premsa/consulta_premsa.php?esfera=8&lng=cas&id=1175&arxiu=arxiu_1175.xml

Per a mi, el més sorprenent i rellevant és que, així com durant molts anys s’ha utilitzat la ciència per justificar i legitimar l’explotació de determinats grups humans (com la craniometria o la frenologia en les teories racistes), en el moment que aquesta desmenteix els supòsits bàsics, se’n prescindeix directament. Vindria a ser com si, un cop descoberta l’òrbita de la terra al voltant del sol continuéssim utilitzant com a argument de les nostres discussions la mida del carro d’Apol·lo. I el problema no és parlar-ne. El problema és basar-hi les polítiques i accions de gestió de la diversitat.

Les races humanes no existeixen. El color de la pell o determinats trets físics distintius no “amaguen” al darrere cap unitat racial, ni característiques comunes (més enllà de les fenotípiques). Ja fa dècades que l’antropologia física va demostrar que la diversitat intragrupal podia ser fins i tot superior a la integrupal.

I si bé és cert que les paraules no fan les coses, també és cert que la conceptualització de la realitat, contribueix poderosament a la seva configuració.

Sembla que el discurs racial imperant en l’àmbit anglosaxó, amb aquesta indiferència estrepitosa als dictats de la ciència, s’estén i pren força també a Europa i al nostre país. I això em preocupa perquè acaba configurant una realitat dolorosa. Finalment, el color de la pell o els trets físics distintius, sí que acaben generant una “unitat racial”: la de l’estigma i l’exclusió de grups minoritaris (o minoritzats).