La lectura del recent informe del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers) de CCOO, “La situació laboral de les persones estrangeres“ m’ha generat una reflexió que vull compartir amb vosaltres.
En l’apartat de conclusions, l’informe apunta: “Per últim, és evident que una de les conseqüències indirectes de la crisi econòmica pot ser l’increment de la irregularitat sobrevinguda de moltes persones estrangeres que no poden renovar les seves autoritzacions per trobar-se en atur o per no haver cotitzat a la Seguretat Social el mínim necessari per fer-ho”.
El tema de la irregularitat és una de les qüestions que en els darrers anys ha preocupat més, en relació a la immigració. Però continua sent un tema sobre el que bona part de la població, encara, en té un gran desconeixement.
Per analitzar aquesta qüestió d’una manera una mica rigorosa, en primer lloc cal establir una distinció important entre els conceptes d’estranger/a i immigrant. L’estrangeria fa referència, estrictament, a la nacionalitat. Són estrangeres totes les persones que no tenen nacionalitat espanyola. Es tracta, per tant, d’una categoria unívoca, mesurable i, per tant, estadísticament significativa. En canvi, immigrant (o immigrat/da) fa referència a la procedència, al fet d’haver arribat al nostre país com a resultat d’un procés migratori. I aquesta ja és una categoria més discutible: qui és o no immigrant? Fins quan se n’és? De què depèn? En tot cas, quan comptem estrangers, els números són irrefutables. Ara bé, no passa el mateix si comptem immigrants: segons qui compta i en funció de quins criteris, en surten més o menys!
La irregularitat fa referència estrictament a l’estrangeria, i més concretament, a la regulació legal d’aquesta qüestió. La llei d’estrangeria estableix determinades condicions i limitacions a l’accés de les persones estrangeres a la ciutadania i als drets constitucionals (en funció d eles nacionalitats d’origen).
La irregularitat no és una condició ”natural” de les persones immigrades o estrangeres, sinó que fa referència a determinades situacions relacionades amb l’entrada o residència a l’Estat Espanyol, que queden fora dels supòsits que estableix la Llei d’estrangeria vigent.
Per trobar-se en situació irregular no cal haver entrat en pastera o en cayuco, ni amagat sota els eixos d’un camió. Aquestes imatges terribles, d’una gran projecció mediàtica (malgrat ser molt minoritàries), han portat a associar irregularitat amb il·legalitat i criminalitat en el nostre imaginari. En situació irregular s’hi troben moltes persones que han entrat legalment al país, que fins i tot hi ha residit i treballat de forma regular.
La irregularitat sobrevinguda és aquella que s’esdevé quan, per motius que normalment s’escapen a la mateixa persona estrangera, deixa de complir tots i cadascun dels requisits legals. Recupero l’eslògan de fa uns anys: cap persona no és il·legal. En tot cas pot cometre una il·legalitat o trobar-se en una situació il·legal.
En moments difícils com l’actual, hi ha ciutadans i ciutadanes, veïns i veïnes de nacionalitat estrangera, que comparteixen els problemes que afecten el conjunt de la nostra societat. Persones que han contribuït al desenvolupament del nostre país i volen continuar fent-ho, amb el seu treball i el seu esforç. Que algunes d’aquestes, a causa de la seva nacionalitat, puguin perdre el reconeixement dels seus drets i deures com a ciutadans i ciutadanes, no hauria de ser tan fàcilment assumible en una societat democràtica.
M’agrada molt que treiem del bagul la distinció entre “ser il·legal” i “trobar-se en una situació il·legal”, ja que és un concepte que, encara que conegut, cal continuar recordant. El que no m’agrada és que la nova situació sobre la qual reflexiones ens pot portar fàcilment a una dinàmica on etiquetar persones amb la paraula il·legal sigui molt habitual. I les etiquetes acostumen a ser simplicacions de perjudicis i cerquen explicacions homogeneitzadores (que acaben sent discriminatòries). Un informe que és un bon toc d’alerta. Fins aviat.
Efectivament, l’existència i el creixement de situacions que porten a la irregularitat administrativa ens haurien de servir per abandonar definitivament la noció d’il·legalitat, amb totes les seves connotacions. Si en serem capaços o no, ja és una altra qüestió. Gràcies Virgili!