Immigració i Moviment Obrer

1. Sense atabalar amb les xifres, unes quantes per situar i facilitar l’explicació posterior

Segons les dades de l’última enquesta de l’INE disponible (1-1-2009), el nombre d’estrangers empadronats al conjunt de l’Estat ascendeix a 5.598.691, el que representa el 12% del conjunt de la població.

A la CAPB (Comunitat Autònoma País Basc) el nombre de persones estrangeres empadronades ascendeix a 132.289, el que representa el 6,1% de la població.

A 30-9-2009, el nombre de persones amb permís de residència i certificat de registre ascendia a 4.715.561, de les quals 2.535.927 estan al Règim General i 2.179.830 al Règim  Comunitari.

A la CAPB, a data 30-9-2009, el nombre de persones amb permís de residència i certificat de registre ascendeix a 104.074, de les quals 60.482 estan al Règim General i 53.008 al Règim Comunitari.

De les 60.482 persones que estan al Règim General, 6.563 tenen un permís inicial, 13.928 una primera renovació, 17.358 una segona renovació i 19.556 un permís permanent.

Segons l’Enquesta de Població Activa corresponent al tercer trimestre de 2009, l’índex d’atur del conjunt de l’Estat ascendeix al 17,93%, és a dir 4.123.300 aturats i aturades.

La taxa d’atur de les persones que tenen nacionalitat espanyola ascendeix al 16,12%, 3.116.600 persones.

La taxa d’atur de les persones estrangeres ascendeix al 27,51%, 1.006.700 persones.

L’any 2001, 16.743 persones estrangeres van adquirir la nacionalitat espanyola per residència.

L’any 2007, 71.810 persones van adquirir la nacionalitat espanyola per residència.

Pràcticament el 10% de les autoritzacions de residència són de caràcter no lucratiu, la majoria de les quals provenen de reagrupaments familiars.

2. El que ens indiquen les xifres apuntades

Que la immigració que tenim és molt estable. Així ho mostra l’estructura dels seus permisos

Que la majoria ha vingut a quedar-se. Es fa un gran esforç per renovar els permisos.

Que la majoria, malgrat la crisi i la duresa amb què els està colpejant, opta per quedar-se, i ho fa amb les seves famílies.

Que una quantitat creixent de persones adquireix la nacionalitat espanyola per residència, fonamentalment les provinents d’Amèrica Llatina.

Que, malgrat que al Govern li hauria agradat una altra cosa, tenim una immigració de poblament, amb vocació de permanència, fonamentalment estable i que no se n’anirà perquè la conjuntura econòmica sigui dolenta.

I amb això ha de treballar el moviment obrer organitzat.

3. Amb què ha de treballar el moviment obrer?

Amb una població treballadora que no té els mateixos drets que la població treballadora autòctona.

En relació amb el tema que estem abordant, aquesta població treballadora es troba en set situacions diferents:

• Irregularitat absoluta
• Irregularitat empadronada
• Regularitzada amb permisos de residència i treball temporals. Inicial d’1 any, primera renovació de 2 anys, segona renovació de 2 anys.
• Regularitzada només amb permisos de residència temporals
• Titular de permís permanent
• Familiar de comunitari
• Comunitari

Des del punt de vista laboral, no hi ha equiparació legal amb els treballadors autòctons fins adquirir el permís permanent. Aquest permís ha canviat de denominació amb la nova Llei, la que ha entrat en vigor el 14 de desembre, i que es dirà de llarga durada.,

Tampoc tenen els mateixos drets des del punt de vista social i familiar:

• El seu dret a viure en família està limitat a un procediment de reagrupament.
• És gairebé impossible reagrupar els ascendents. Més encara amb la nova Llei.
• Fins ara les persones reagrupades adquirien autorització de residència, no de treball i residència. Això canvia amb la nova Llei per al cas del cònjuge i els fills en edat laboral.

Aquests treballadors i treballadores tenen:

• Menys drets que els autòctons
• Una dependència administrativa que no tenen els treballadors autòctons, fins que adquireixin el permís permanent, el que d’ara en endavant s’anomenarà llarga durada.
• La possibilitat de perdre els seus papers i passar a la irregularitat, o la de perdre la seva antiguitat i que se’ls posi el comptador a zero i hagin d’enganxar-se pel sistema d’arrelament social.
• En estar al Règim General pràcticament tancat, passen de la irregularitat a la regularitat pel sistema de l’arrelament social, que requereix una estada continuada prèvia de tres anys empadronada en situació de irregularitat i sobrevivint en l’economia submergida. El sistema d’arrelament social ha estat un fracàs total.
• Pateixen una doble fragilitat, la fragilitat general del mercat de treball (exclusió, atur, temporalitat dels contractes de treball, precarietat laboral), i una específica fragilitat administrativa, la de la dependència dels permisos temporals i dels mecanismes jurídico-administratius en vigor (limitacions professionals i geogràfiques, cotitzacions, nous contractes, etc.)
• El que aquesta llarga espera (la de l’arrelament social) representa des del punta de vista social i familiar: viure sols; en habitacions llogades i amb problemes amb el padró; no poder abordar el reagrupament fins 4-5 anys o més d’haver arribat.
• Són víctimes de la xenofòbia i el racisme, institucional i social.

S’ha anat construint un treballador sòcio-laboralment molt debilitat, al que se li fa difícil enfrontar-se alhora als dos tipus de problemes que té: fragilitat laboral general i fragilitat jurídico-administrativa específica. És un treballador molt pressionable i molt pressionat pels patrons, que utilitzen els mecanismes d’estrangeria per imposar-li de facto, en la pràctica, condicions laborals oneroses.

És un treballador amb una estructura familiar molt més estreta que la població autòctona, amb bastant menys amortidors socials, que ha d’acudir molt ràpidament als serveis socials i a les prestacions socials.

En la pràctica, en moltes ocasions, no li queda més remei que optar per donar prioritat al manteniment de la seva situació administrativa regular, front altres possibles necessitats i reivindicacions.

Tot això fa que les seves preocupacions, les seves aspiracions principals, les més urgents, puguin no coincidir amb les dels treballadors autòctons.

D’aquí que el moviment obrer organitzat hagi d’incorporar al seu món reivindicatiu les reivindicacions específiques d’aquesta població treballadora que està en situació de discriminació i desigualtat.

4. Línies d’actuació

• Evitar, combatre la idea que els treballadors immigrants són competidors dels autòctons, tant en l’accés al treball com en les prestacions socials. El pitjor que li pot passar al moviment obrer és que s’hi installi la idea de competència entre treballadors.
• No oblidar mai que els sindicats van néixer, en molt bona mesura, per evitar la competència i la divisió entre treballadors.
• Trencar amb la visió utilitarista de la immigració, amb la idea que es queden si ens són útils, i que marxen si això deixa de ser així. És necessari combatre la hipertròfia del “nosaltres”, el concebre’ns com els únics subjectes de drets i que la resta és depenent.
• Els problemes són de tots els que soma aquí. I la sortida ha de ser per a tots. Per posar un exemple, la sortida, la que fos, ha de ser per als quatre milions i escaig d’aturats, no només per als tres milions d’autòctons.
• Trencar la imatge del treballador o la treballadora immigrant com a complementari. “Jo, autòcton, ocupo tals llocs de treball i tu, immigrant, has d’ocupar aquests altres que van quedant lliures. I a més vull que et quedis aquí, sense sortir-te del teu carril, i si aquests llocs desapareixen te’n vas i punt“.
• Reforçar la consideració del treballador i la treballadora immigrant com a part de la societat, en tots els terrenys, en el sociolaboral i en el polític.
• Reforçar les polítiques socials d’inclusió i ciutadania per a totes les persones que vivim aquí, en aspectes tals com la gestió de la crisi, foment de l’ocupació, habitatge social, ajudes i serveis públics.
• Reivindicar la igualtat de drets i la igualtat de tracte en tot el que tingui a veure amb les mesures contra l’atur i la precarietat laboral, independentment de l’origen nacional de les persones.
• Refusar expressament els criteris de preferència nacional.
• Incorporar a l’activitat sindical les seves reivindicacions específiques.

Agustín Unzurrunzaga

Oficina d’Informació de SOS Racisme de Gipuzkoa