La nostra plena reincorporació està prevista per al dia 23 d’agost, estarem a nou enel terreny molt animats/des per començar les nostres activitats, així reprendrem lespropostes que tenim en procés i n’activarem de noves: sempre seguim amb el nostrecompromís, la nostra mirada al futur i la nostra manera de treballar.

Us desitgem unes bones vacances i que gaudiu dels millors moments de l’estiu!

Però no crec que el debat al que estem assistint en els darrers dies sobre la prohibició  del burka en espais públics tingui realment a veure amb això. Proposo algunes reflexions entorn d’aquesta qüestió:

• En primer lloc, la que considero més significativa: el burka no és una peça de vestir estesa al nostre país. No només això sinó que és extraordinàriament minoritària (algú ha vist alguna dona amb burka pel carrer? Personalment, només en tinc documentades tres a Catalunya). La primera reflexió, per tant, s’imposa: té lògica un debat encès sobre una qüestió tan minoritària? Realment és tan gran la preocupació per la dignitat de les dones que justifiqui aquest debat (quan cada dia assistim impunement a la vulneració de drets de moltes dones -immigrades i no-, a assetjaments, a la violència de gènere)? Em sembla més que evident que a darrera d’aquest tema hi ha altres elements sobre els que es discuteix: immigració, diversitat cultural i religiosa, accés a la igualtat de drets…
• En segon lloc, una altra qüestió significativa: la gent coneix realment la diferència entre el burka, el nicab (que també ha aparegut com a peça a prohibir) i el hijab? En els darrers dies, en vàries converses sobre el tema, diverses persones (amb un bon nivell de formació) m’han confessat que, ben mirat, no en tenen ni idea. Aleshores, tenim clar sobre què estem discutint? El burka (o burca) és una peça que cobreix el cap i la totalitat del cos, deixant només una reixeta per facilitar la visió a la zona dels ulls. En canvi el niqab (o nicab), conegut també com el vel integral, és un vel normalment de color negre que cobreix cabells, coll i cara amb excepció dels ulls.  Ambdues peces s’estenen principalment al pròxim orient i orient mitjà (el primer va ser declarat obligatori a Afganistan, sota el domini taliban, i el segon es molt estès al Golf Pèrsic) . En cap cas el burca és una peça habitual entre les musulmanes del Magreb (l’origen majoritari a Catalunya i Espanya) i el nicab hi té una presència molt residual (crec recordar que fa uns anys en vaig veure tot un en unes vacances al Marroc). L’hijab, és un terme més genèric que normalment es refereix al mocador que cobreix els cabells i en ocasions el coll. És la peça que podem reconèixer habitualment en les dones musulmanes.

Les conclusions em semblen evidents:

• La primera, com ja apuntava, que ens trobem davant un debat fals. No hi ha cap necessitat ni cap justificació tècnica per legislar sobre aquesta qüestió al nostre país. Qualsevol municipi té capacitat per identificar si hi ha alguna dona que porti burca i intervenir de forma proactiva, amb la dona, la família i l’entorn per aconseguir que se’l tregui amb moltes garanties d’èxit. Ja fa prou anys que treballem i tenim professionals prou qualificats com per resoldre-ho d’altres maneres. La legislació “preventiva” no és justificable a nivell tècnic i genera necessàriament “efecte col·laterals” que no contribueixen de cap manera a la cohesió social.
• Reprenent aquesta qüestió, la sobreexposició de debats que remeten a determinats col·lectius minoritaris (en aquest cas la població musulmana), prèviament estigmatitzats, reforcen la seva estigmatització. L’equació que combina burca - discriminació de les dones - immigració - fanatisme religiós - seguretat… no només no reflecteix la realitat dels nostres municipis, sinó que incideix molt negativament en la convivència i en la cohesió social futura.
• Finalment, des de la pretesa defensa de les dones, tornem a carregar contra algunes d’elles. La victimització del col·lectiu de dones musulmanes és un element més de discriminació: la “protecció” de determinades dones davant un problema que excepte excepcions molt comptades no tenen, amb mesures punitives es contradiu al procés d’empoderament que podrien i haurien de fer per esdevenir subjectes actius dels seus propis processos, i actors significatius en la nostra realitat social (i això sí que és evitar la seva discriminació).

La meva impressió  és que, actualment, estem assistint a intents desesperats de capitalitzar el malestar de molts sectors de població en relació a la immigració, potser per aconseguir vots? L’ús electoralista de la immigració es contradiu amb la gestió responsable de la societat i els processos que afecten al conjunt de la ciutadania.

La situació em va impressionar per les conseqüències que vaig poder imaginar, tant per a les empreses per a les quals aquelles persones treballaven com per a, sobre tot, l’evolució de les societats d’aquests països.

En el cas de les empreses, el que una persona valori la seva integració en una organització  com un tràmit en el camí cap a la consecució del seu objectiu personal incidirà en la definició de les seves prioritats. I, en funció de la integració entre les seves prioritats i els interessos de la companyia, les coses poden anar millor o pitjor. Ja he comentat en ocasions anteriors  que la proximitat entre interessos personals i interessos organitzatius, i l’equilibri entre ells, acaben determinant el nivell de compromís de les persones.

En el cas dels països, les conseqüències em van semblar i em continuen semblant molt més preocupants. En l’experiència a la qual em refereixo a l’inici d’aquest post, és possible considerar que les persones que cercaven marxar dels seus països eren part dels fonaments de la construcció del benestar futur d’aquelles societats. En la gran majoria dels casos, eren persones joves, amb titulacions superiors o mitges dels àmbits de la ciència, de la tècnica o de les organitzacions, políglotes, i amb un cert nivell d’experiència professional. Persones en la formació i el desenvolupament de les quals, a més de les seves famílies, també havien invertit i dedicat recursos les societats dels seus països. Esforços i recursos que, un cop aquestes persones marxaven, acabaven sent inútils per a la societat en no existir un retorn fruit del rendiment del talent que s’havia anat construint.

Vull remarcar que amb l’afirmació anterior no estic parlant d’actituds egoistes per part de qui marxa. Puc assegurar, i així ho mostren moltes de les anàlisis que s’han realitzat sobre els moviments migratoris, que aquelles persones decidien marxar quan havien arribat a la conclusió que en el seu país no existien oportunitats. I la seva motivació de migrar es trobava en la confiança d’assolir un major benestar a través de les oportunitats que d’altres països, d’altres societats i d’altres models econòmics i empresarials els oferien.

Darrerament, i amb una freqüència cada cop més alta, m’estic trobant que aquest fenomen s’està produint a Espanya. En els projectes en els quals estic treballant a l’àmbit europeu, ja és molt freqüent que em trobi amb persones amb passaport espanyol, d’aquell perfil que abans descrivia, que han decidit desenvolupar la seva carrera i rendiment professional en uns altres països. Cada cop escolto a més persones joves que estan valorant o que ja han decidit començar a cercar un projecte professional fora del mercat espanyol.

I són persones que formen part de la generació millor capacitada i preparada de la història. Persones que han tingut accés a una formació universitària i/o de postgrau de qualitat (la seva formació inicial és anterior a l’actual crisi de la qualitat de l’ensenyament obligatori que patim), que han participat en programes Erasmus que les han fet políglotes i globals, que han estat pioneres en la incorporació normalitzada de les noves tecnologies en les seves vides personals i professionals. Persones que poden desplegar un talent molt alt, però que manifesten que en aquest país no troben oportunitats, ja sigui perquè no hi ha activitat empresarial en el seu àmbit geogràfic pel deficient model de localització de l’activitat productiva a Espanya (més enllà de les grans regions metropolitanes, poca vida econòmica sembla que estigui quedant després de l’enfonsament del sector de la construcció), o perquè el que poden obtenir en les oportunitats que troben és incert, poc incentivador o molt llunyà de les aspiracions en base a les quals van prendre una decisió de formació i d’esforç personal

És un fenomen que ja s’està estudiant i analitzant. Serveixi com a exemple l’informe Innovacef, centrat en l’àmbit dels investigadors (http://tinyurl.com/2wzjyfy). Però el fenomen va més enllà de l’àmbit de la investigació (potser el més conegut i comentat). Són persones de la sanitat, de l’enginyeria, de l’arquitectura, del marketing, dels recursos humans, de les noves tecnologies, de les finances, de la tècnica, de l’ensenyament. I també moltes persones emprenedores. Només cal mirar alguns dels capítols del programa “Españoles en el Mundo” de TVE.

Això no és exportar talent. Això és una fugida del talent. Una hipoteca de cost altíssim per al nostre futur com a societat, perquè quan una persona jove marxa, és molt fàcil que construeixi la seva vida i les seves arrels en un lloc diferent al del seu origen. Segur que la crisi econòmica d’aquests anys està influint. En moltes companyies s’ha hagut de passar de treballar en els processos de retenció del talent a les accions de supervivència amb el talent disponible.

És clar que les empreses tenen una responsabilitat en aquest fenomen. I tenen una responsabilitat per trobar respostes que ajudin per tal que el talent que aquesta societat ha contribuït a construir generi riquesa i benestar. Però la responsabilitat va més enllà de les empreses i de les organitzacions. Afecta al model de societat, al model econòmic i als valors pels quals ens volem reconèixer. I aquí estem tots: dirigents polítics, administració pública, organitzacions empresarials i sindicals, universitats i, sobre tot, ciutadans, que al final som qui, a través de l’exercici de la democràcia i de la participació, podem determinar el camí que volem que prenguin les coses.

Sembla que el talent ja no té suficient amb la tòpica qualitat de vida del “Spanish way of living”.

Cal, per tant, saber gestionar la diversitat també a aquest nivell. Les propostes que estem elaborant per a les companyies que incorporen diverses empreses, van en la línia d’establir un “mínim comú denominador”: una política corporativa que ha de poder-se desplegar i concretar en cada empresa i en cada centre de treball, atenent les especificitats de cadascun i assolint una adequació òptima a cada context, però sense perdre la coherència i el sentit en el marc corporatiu.

Una planificació  estratègica a nivell corporatiu, amb la corresponent concreció  operativa, és la millor eina per facilitar el desenvolupament de les polítiques corporatives de responsabilitat social. Esdevé, a més, el marc òptim per a:

• El desenvolupament del compromís social de la companyia: a nivell intern (en l’aplicació de mesures de promoció de l’equitat) i a nivell extern (en el desenvolupament de l’acció social)
• L’aportació de valor afegit a una gestió responsable dels RH i al compliment de les legislacions específiques (LISMI i Llei d’Igualtat)
• L’optimització dels recursos i l’increment dels impactes

Les polítiques corporatives de RS vinculades a les persones són el “paraigües” que aixopluguen el conjunt d’accions a realitzar i l’articulació de les especificitats de les empreses i centres de treball del grup en un marc coherent, operatiu i adreçat als resultats.

El CA.AM està format per persones amb una àmplia experiència i una posició rellevant en diferents sectors (públic, privat i 3er sector), que pel seu coneixement i experiència aporten un valor afegit a la nostra companyia. Actualment, el consell està constituït per 11 membres, però està previst ampliar-lo durant aquest any amb alguns perfils complementaris que equilibrin la seva composició a nivell de gènere, edat, procedència, àmbit d’acció….

El passat dia 19 es va desenvolupar a Barcelona la 1a reunió del CA.AM, en la que es van aportar vàries idees en les que l’equip d’Alius Modus ja està treballant. Les més rellevants, en la línia de les propostes que estem desenvolupant per apropar el món empresarial al món social i articular el desenvolupament de la responsabilitat social corporativa vinculada a les persones a les polítiques de diversitat/igualtat/equitat.

Volem agrair a totes les persones que participen al CA.AM la seva assistència i aportacions a la reunió, i la seva disponibilitat per contribuir a l’èxit del nostre projecte.

Evidentment, una mesura d’aquest tipus dissuadeix les persones en situació irregular d’empadronar-se al municipi, pràcticament sense excepció. I segurament també altres persones estrangeres, encara que es trobin en situació regular.

És ben cert que hi ha dificultats importants en la gestió dels fluxos migratoris i de les realitats que se’n deriven als municipis catalans i espanyols. I també que l’administració local ha de fer front a problemàtiques importants sense recursos i, sovint, sense competències. Com és cert que la llei d’estrangeria no només no resol aquestes dificultats, sinó que sovint les genera: per exemple en limitar l’accés al treball a persones reagrupades (majoritàriament dones o joves) que, encara que amb dificultats, actualment podrien trobar feina i alleujar la situació de famílies afectades per l’atur del cònjuge reagrupant (sobretot homes ocupats anteriorment a la construcció). I també que no hi ha els recursos ni estan establerts els mecanismes necessaris per fer efectius alguns aspectes de la legislació vigent (com l’expulsió de les persones en situació irregular).

Però també és sabut que en les societats amb una presència significativa de població immigrada, especialment en situacions de crisi econòmica, és esperable un increment de les tensions socials, de les percepcions negatives, les actituds de rebuig i els discursos contraris al fet migratori.

El debat generat a arrel del cas de Vic, les recents tensions viscudes a Salt, o la presència las mitjans de comunicació en les darreres setmanes dels representants polítics d’altres municipis significatius, per tant, no són extraordinaris en l’actual conjuntura. Però continua sent necessari (de fet, més que mai) situar el debat i evitar usos poc responsables del fet migratori en el discurs polític i mediàtic.

En cap cas els fluxos migratoris i la problemàtica relacionada amb la irregularitat poden resoldre’s a través del padró. Des d’un punt de vista estrictament tècnic,  el padró municipal (amb totes les seves limitacions, que són moltes) és una de les poques eines de les que disposen els municipis per al coneixement quantitatiu de la realitat sociodemogràfica de la seva població: en permet comptabilitzar el nombre, la distribució per edats, sexes, nacionalitats, lloc d’origen, lloc de residència,  i alguns altres items (nombre de residents en un mateix domicili, nivell educatiu, etc.). És, per tant, una font bàsica per a l’anàlisi estadística de la població en general o de sectors específics (per exemple la població estrangera).

Malgrat la legislació vigent, hi ha població estrangera resident en situació d’irregularitat (sigui perquè han entrat de manera clandestina, o perquè es tracta d’irregularitat sobrevinguda per haver perdut els permisos que inicialment tenien  -LINK POST “IRREGULARITAT SOBREVINGUDA”-). Aquesta població, precisament pel fet de no disposar de la documentació que estableix la llei, no pot ser comptabilitzada per l’administració (no consta en els expedients en les dades de permisos de residència i treball, ni en les dades d’altes a la seguretat social). Però que aquestes persones no apareguin en les dades oficials, no significa que no existeixin: ho fan, i a més, en condicions d’especial precarietat i vulnerabilitat, amb tot el que això significa tant per a aquestes persones com per al conjunt de la societat.

La possibilitat d’accés d’aquestes persones al padró municipal té una doble funció bàsica:

• Un millor coneixement de la realitat poblacional del municipi, que facilitarà la seva gestió als ajuntaments.
• Regular l’accés d’aquestes persones (així com de la resta de la població -estrangera o no-) als serveis bàsics universals que la nostra societat democràtica garanteix: sanitat bàsica i educació obligatòria.

Quan el padró municipal cau en la temptació d’esdevenir una eina de control (funció per a la qual, sense cap mena de dubte, no ha estat dissenyat) es generen dos efectes perversos en relació a la mateixa necessitat del municipi:

• Primer, es desvirtua el seu valor com a eina de coneixement de la realitat:
  • Dificulta el coneixement de la població en situació irregular (amb la consegüent dificultat de gestionar-la).
  • Genera un recel entre la població estrangera que pot dissuadir-la d’empadronar-se.

Per dotar de la màxima efectivitat aquesta eina per a la funció per a la qual ha estat concebuda, és imprescindible facilitar el màxim possible el seu accés.

• I segon, la limitació d’accés al padró significa també la limitació d’accés als serveis bàsics universals. Això, d’entrada, genera una contradicció amb les regles del joc: el sistema democràtic i el nostre Estat de Dret. Però a més, genera problemàtiques (vinculades a la vulnerabilitat i precarietat de sectors socials, a les disfuncions en l’accés als serveis, a les dificultats de convivència) que dificulten la gestió que l’administració local fa dels municipis i generen noves necessitats d’intervenció per a les quals els ajuntaments no tenen ni recursos ni competències.

Aplicar mesures restrictives a l’accés al padró de les persones estrangeres en situació irregular (o en general) amb la intenció de modificar les realitats dels municipis  és, en termes tècnics, un error clar:

• S’aconsegueix modificar els números i disminuir significativament el percentatge de població estrangera empadronada, però només perquè el padró deixa de reflectir la realitat sociodemogràfica.
• A mig termini, pot tenir un cert efecte dissuasori per a aquesta població, però no necessàriament. Els elements d’atracció continuen essent l’habitatge assequible, la possibilitat de feina, i les xarxes relacionals (la gent pot residir en un municipi i estar empadronat a un altre).
• Es perd la capacitat de coneixement i justificació de la realitat sociodemogràfica (fins i tot de cara a l’accés a finançament públic de programes socials, per exemple)
• Apareixen noves problemàtiques i dificultats de gestió derivades de la precarització de sectors de població.
• Cal tenir en compte que l’empadronament és un dels requisits per a poder iniciar el procés d’arrelament (una de les fórmula que preveu la llei d’estrangeria de regularització), en el qual la persona en situació irregular demostra que s’ha adaptat a la societat d’acollida. Seria poc coherent que a una persona que està aprenent català, ja que l’educació és un dret universal que no està condicionat pel passaport, no li fos possible empadronar-se en un municipi català.

Per establir un símil domèstic, podem pensar en els ganivets de cuina. Tots estan pensats per tallar, però cadascun té una especificitat. Si utilitzem el ganivet del pernil per tallar un pollastre, per exemple, aconseguim dues coses: tenir dificultats per tallar el pollastre (fins i tot que no ens en sortim), i espatllar el ganivet (i no poder tornar a tallar el pernil com cal). Utilitzar el padró per al control dels fluxos (ni que sigui indirectament) també gener aquest doble efecte: no permet controlar la realitat migratòria (només els números) i a més perd la seva utilitat i fiabilitat com a eina de coneixement.

La reputació corporativa es refereix a la forma en què la companyia és percebuda per part dels grups d’interès (stakeholders). Es tracta d’un factor intangible, però mesurable. Segons Charles Fombrun, president del Reputations Institute, la incidència de la reputació corporativa en el compte de pèrdues i guanys de l’empresa es produeix a través del seu impacte en els grups d’interès, en la mesura que incrementa els ingressos i redueix les despeses. Així, si una empresa millora la seva reputació en 5 punts, incrementarà la recomanació d’un grup d’interès en un 6′5% i el nombre de vendes podria augmentar també de forma proporcional.

Com és sabut, un dels principals impactes de les polítiques de RSC (i especialment de les accions de responsabilitat corporativa vinculada a les persones) incideix, precisament, en la reputació de les empreses. Però RSC i reputació no és una equació perfecta: hi ha algunes condicions imprescindibles per aconseguir que el desenvolupament de la responsabilitat corporativa generi una millora en la imatge i la reputació de les companyies entre els seus grups d’interès. En primer lloc, és imprescindible que el discurs i el comportament de les estructures i àrees de l’empresa sigui coherent. La RSC de les empreses no pot basar-se en l’elaboració d’una memòria, la declaració de bones intencions o el desenvolupament accions inconnexes.

És necessària, per tant, la coherència entre el discurs i la pràctica, però també amb el sector, els grups d’interès i les necessitats dels entorns específics de les companyies. La política de RSC de les empreses ha d’ajustar-se i inserir-se en la missió, els valors i la cultura d’empresa. En segon lloc, ha de plantejar-se de forma transversal, liderada des de l’alta  direcció i assumida pel conjunt de l’organització. I finalment, cal desenvolupar les polítiques de responsabilitat corporativa des del compromís real i efectiu, adreçant-les, des d’un plantejament estratègic, a obtenir el màxim impacte.

A Alius Modus creiem que el desenvolupament de la responsabilitat corporativa vinculada a les persones no és només una mesura per al compliment del compromís social de les empreses, sinó que representa, principalment, una oportunitat d’afavorir la promoció de la reputació corporativa.

Des d’aquesta perspectiva, Alius Modus desenvolupa diverses propostes: a) d’acció en el marc de les organitzacions (adreçades a la capacitació i a la gestió entorn de l’eix igualtat-diversitat-equitat) i b) d’acció social (adreçades als entorns locals o sectorials, des d’una perspectiva de proximitat i sostenibilitat).

Ja us anirem informant de les noves fites en aquest camí…

Una de les qüestions que em va cridar l’atenció del desenvolupament de les jornades, i que es va comentar en vàries ocasions, és el fet que la RSC està més centrada en els aspectes mediambientals que en els estrictament socials. Amb això no vull dir que el medi ambient no sigui una qüestió de responsabilitat social: la societat és també el seu medi ambient. Però al meu parer, la societat és sobretot les persones de les que està composta, les dinàmiques de relació entre aquestes, els múltiples factors condicionants…

És ben cert que l’amenaça del canvi climàtic obliga a assumir la responsabilitat que tots els agents (empreses i altres) tenim en la conservació del medi ambient. Però l’actual conjuntura socioeconòmica, també obliga a assumir les responsabilitats que tots els agents (també les empreses, i de forma molt significativa) tenim en la lluita contra l’exclusió i el foment de la cohesió social (imprescindible per al funcionament del nostre sistema democràtic, i clarament amenaçada per l’actual situació).

Considero que tenim una oportunitat extraordinària de vehicular l’aportació que les empreses (privades i públiques) poden fer a la societat i a les problemàtiques específiques que actualment acusa a través de les seves polítiques de RSC. Cal, però, generar una nova consciència de responsabilitat vers les persones, entendre la societat en la seva dimensió humana fonamental. A partir d’aquí, les possibilitat d’acció i d’impacte, sobretot articulant les aportacions d’empresa, administració i tercer sector, són enormes.

]]> http://aliusmodus.com/blog/responsabilitat-vers-les-persones-en-el-marc-de-la-rsc/feed/ http://aliusmodus.com/blog/en-el-dia-internacional-de-la-dona-treballadora/ http://aliusmodus.com/blog/en-el-dia-internacional-de-la-dona-treballadora/#comments Mon, 08 Mar 2010 18:22:46 +0000 Alius Modus http://aliusmodus.com/blog/?p=333 El dia 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, es commemoren els fets tràgics de l’any 1908 a Nova York, en què van morir un centenar de treballadores en l’incendi d’una fàbrica, provocat pels mateixos directius.  Les treballadores, havien iniciat una vaga juntament amb 40.000 obreres de la indústria tèxtil, reclamant igualtat salarial, la reducció de la jornada a 10 hores diàries (per aconseguir temps per a la lactància), formació i dret d’afiliació sindical, i contra l’explotació laboral infantil.

Més d’un segle després, encara trobem molts casos en què els salaris no estan equiparat i la reivindicació per a la conciliació de la vida familiar i laboral continua. I hi  continua havent treballadores explotades, en condicions d’extrema precarietat, sense dret d’afiliació sindical (sense ni tan sols contracte).

La lluita de les dones no ha acabat. I, com dia Ángeles Caso a arrel del premi obtingut per la seva novel·la Contra el viento, a la nostra societat l’alliberament d’algunes dones es recolza sobre l’explotació d’unes altres (immigrades, nouvingudes).

En aquest dia significatiu, adrecem el nostre reconeixement a totes les dones, per la seva contribució: amb la seva feina (remunerada o no), el seu esforç i el seu compromís. Gràcies a totes (vosaltres, nosaltres) per fer que, malgrat les dificultats, el món vagi endavant.