Del masclisme al postmasclisme sense avís ni treva

El llibre de Miguel Lorente Acosta, Los nuevos hombres nuevos. Los miedos de siempre en tiempos de igualdad, m’enganxa des del primer moment però no aconsegueixo acabar-lo fins a algunes setmanes després. I és que he aconseguit conciliar la meva vida laboral i familiar, però no la personal.

El llibre, analitza i desgrana magistralment les noves estratègies d’opressió masculina en “l’era postmasclista”. Amb la consolidació de les reivindicacions femenines, l’abast de determinats llocs de responsabilitat o el desenvolupament de les polítiques d’igualtat activa, els homes han percebut, per primera vegada, que la seva posició de poder o referència està en qüestió. Les polítiques d’igualtat són considerades com a “favorables” per a les dones a costa dels homes, la qual cosa es tradueix en una sensació de pèrdua de privilegis. Aquesta percepció de la nova realitat dóna lloc a l’inici del “postmasclisme”, com una posició nova, teòricament propera a la igualtat, però que en el fons el que fa és qüestionar la igualtat, perquè ells la identifiquen com un benefici exclusiu per a les dones, no com un bé comú per a la societat.

Així que els postmasclistes, apunta Lorente, no són tan diferents als homes d’antany. Potser sembli que defensen la igualtat de gèneres, però en el més profund de les seves ments continuen elaborant estratègies que els permetin perpetuar la dominació sobre les dones. Conscients, tanmateix, que els temps moderns requereixen tècniques igualment modernes, el gènere masculí, ha ordit noves trames per defensar la seva posició de poder, la majoria de les quals es basen en els presumptes problemes que l’accés de la dona a totes les categories socials ha portat al si familiar. D’aquesta manera critiquen, per exemple, que algunes dones posin denúncies falses contra les seves parelles, que algunes mares estiguin generant en els seus fills la Síndrome d’Alienació Parental, que calgui, lluitar excessivament per aconseguir la custòdia compartida… Per tant, el postmasclisme no critica el discurs de la igualtat per si mateix, sinó que qüestiona un munt d’assumptes puntuals per deteriorar a poc a poc aquest mateix discurs.

Convido els meus col·legues de treball a la lectura. El llibre serà una bona excusa per aprofundir sobre la temàtica en el meu entorn laboral. I és que encara estem intentant enfrontar els mecanismes del masclisme per justificar i promoure el manteniment d’actituds discriminatòries contra les dones, quan ens sorprèn el postmasclisme i les seves noves estratègies.