Caminant sobre el tall. Pensaments d’una immigrant

Escriure sobre el meu procés de migració i les meves aventures al mercat laboral espanyol, avui em genera una àmplia gamma d’emocions. I és que des que fa 3 anys vaig prendre la decisió de viure en un país diferent al meu, he passat per dos processos fallits de residència de treball, un tercer encara per concloure, una àmplia i extenuant carrera com a becària, a més d’haver conegut moltes persones que m’han obert la possibilitat que en cada moment m’endugui un gran aprenentatge.

En aquest procés hi ha presents emocions que es reciclen una vegada i una altra. La confiança en els altres quan et trobes entre gent oberta al canvi i amb la sensatesa de veure’t com una oportunitat i no com un enemic; la por i lainseguretat que et dona sentir-te exclòs del grup majoritari, ja sigui per l’idioma, per l’estil de vida o per la cultura; la sensació de poder davant el fet que ser estranger és una decisió de vida i que sempre tens la possibilitat de tornar al teu país; la ràbia davant els indicis de discriminació en àmbits laborals, burocràtics, personals. I òbviament la sensació d’incertesa, present en cada moment de la meva aventura.

Em vull detenir en la incertesa, perquè penso que és una emoció que sempre acompanya tant els processos migratoris, com el mercat laboral espanyol, i més encara en aquesta època de crisi global. I és que la incertesa ha esdevingut la meva companya de viatge, i ha significat perdre’m per retrobar-me i tornar-me a perdre. És una espiral que m’ha permès avançar tant en el reconeixement de la diferència, l’ésser l’altre, la multiplicitat, com en el reconeixement de les meves capacitats i les meves limitacions.

De la mà de la migració i de la incertesa, hi ha la decisió que hem pres molts immigrants de quedar-nos en condicions d’il·legalitat o irregularitat. I és evident que això s’esdevingui: quan s’és en un país com a estranger, les lleis ens diuen que no tenim les mateixes opcions de moure’ns en àmbits laborals i socials com ho fa un local. I aquí apareixen contradiccions: la clandestinitat ens sedueix, ens dona el poder de veure les coses des d’una posició diferent, però també sempre estàs caminant sobre el tall. Som ciutadans desarrelats, mirant a ambdós costats del paisatge, sense poder romandre en cap (això almenys en els primers anys d’adaptació).

A nivell laboral, tenim la sensació de estar sempre dues passes per darrere dels locals, i encara que tinguem una àmplia carrera professional i a vegades una millor preparació acadèmica, es fa difícil encaixar i sentir-te valorat.

En el meu cas particular he estat els 3 anys de permanència a Espanya com a becària. I encara que amb aquest estat poden fer-se força bromes (gràcies a becàries mundialment famoses), també sorgeixen on bon nombre de qüestionaments davant les teves possibilitats personals i les lleis laborals del país on vius.

Com les empreses permeten que una persona estrangera estigui 3 anys o més en condició de becària? Com la llei ho permet? Quines garanties tenim els immigrants davant aquesta condició ”eterna”? En el meu cas aquesta estat ha sigut conseqüència de dos processos fallits de residència de treball. Amb tot, conec molts casos en els quals l’empresa es beneficia del treball qualificat de l’immigrant, a molt baix cost i sense necessitat de realitzar els complexos processos de permisos i autoritzacions que exigeix la llei.

Actualment estic esperant la resolució de permís de treball d’un tercer procés, ja els explicaré com es resol tot. La incertesa està més present que mai en la meva vida, però també la sensació de llibertat i de confiança que t’empeny a mantenir-te en un lloc.

I és que els immigrants hem d’escollir entre ser lliures i trascendentals, o ser part de i normals, ser terrestres.