Vaig tenir la sorpresa (agradable, certament) de veure’m citada en un article de redacció de la Vanguardia del dissabte 25 de juliol, “Cuando Amina crece” . I no em sé estar de matisar i puntualitzar algunes de les afirmacions que s’hi fan. En primer lloc, efectivament sóc antropòloga, i formada a la Universitat de Barcelona, però  no hi he tingut més relació acadèmica que algunes col·laboracions amb el departament de geografia humana i el grup de recerca dirigit per l’Horacio Capel (Geocrítica).  Fent honor a la veritat, doncs, no em sembla just aprofitar-me...

Definitivament, el tren m’inspira. Aquest cap de setmana vaig ser a València amb la família, i en el viatge de tornada amb l’Euromed, em va costar d’aguantar-me el riure. Van projectar la pel·lícula Hellboy II (em reservaré l’opinió…). De sobte s’encenen els monitors, apareix el senyal de DVD amb el no disk de rigor, i al cap d’un moment comença l’habitual anunci contra la pirateria i l’avís legal segons el qual queda expressament prohibida la reproducció de la cinta fora de l’àmbit domèstic. És cert que podríem considerar...

En la darrera reunió de l’equip consultor d’Alius Modus, en Rafa Crespo ens proposava una reflexió sobre les oportunitats de la transnacionalitat. Les migracions internacionals ja no són un fet nou al nostre país (malgrat que encara sentim discursos que així ho consideren), sinó un procés consolidat al llarg de més de dues dècades (almenys en alguns entorns).  La coincidència de diferents estadis migratoris (arribada, reagrupament, nacionalització) genera una complexitat important en l’anàlisi, però també en la gestió de les migracions. Hem pecat de concebre les...

A les darreres setmanes, amigues, coneguts amb els que he treballat en els darrers temps i que ¡ s’han quedat sense feina, han marxat. No han tornat al seu país d’origen, sinó que van partir cap d’altres indrets com Alemanya, Bèlgica o Estats Units. No compartien origen, ja que naixeren a Mèxic, Santo Domingo, Marroc o Senegal, ni tampoc dedicació, ja  són artistes, científics, estudiants de doctorat, empresaris o professionals. Quan els vaig preguntar perquè deixaven Catalunya, la resposta era quasi sempre la mateixa : “aquí no trobo sortida, el que m’ofereixen...

Tenim ganes d’explicar-vos en què estem treballant. Encara no fa un any que Alius Modus ha començat la seva activitat, però estem molt satisfets de la feina que hem fet fins ara. Els nostres clients (que com a política d’empresa no identifiquem específicament) pertanyen sobretot al sector públic, però també hem desenvolupat accions amb sindicats i altres organitzacions, i estem començant a treballar amb algunes empreses. Properament afegirem al nostre web informació sobre els projectes que hem desenvolupat fins ara i en els que estem treballant, perquè pugueu fer un seguiment...

A vegades convé  centrar-se en el costat divertit de la diversitat. I més a l’estiu. Així que, fa uns dies vaig impartir una formació per a un grup de directius d’una companyia amb la qual vinc col·laborant fa uns anys. El perfil (i la imatge!) de les persones que estaven a la sala em va fer conduir el debat cap a la convivència generacional. Començo descrivint el perfil i la imatge de les persones que es reunien a la sala. D’entrada, hi havia més dones que homes, amb edats inferiors als 27 anys, samarretes i camises de colors molt vius, algun tatuatge sortint per sota...

Aquests dilluns 29 de juny vam ser amb en Pau Hortal a la conferència de Jacques Attali al Cercle d’Economia.  L’economista francès presentava el seu darrer llibre, ¿Y después de la crisis qué…? Vam poder constatar l’interès del tema i del personatge: la sala era absolutament plena, la conferència va ser brillant, i el torn de debat fins i tot es va fer curt. No coneixia Jacques Attali, però la impressió que em va causar va ser molt positiva. La claredat de la seva exposició i la contundència dels seus arguments em van semblar una molt bona aportació...