Defender la alegría

Ha mort Benedetti. L’escriptor va morir als 88 anys a Montevideo. El seu amic Maurici Rosencoff, va dir que va morir a causa de l’edat, malgrat que ell el pensava inmorible.

Potser aquest sigui un espai estrany per al tribut pòstum però em costa no escriure res a qui tant va escriure, encara que Eduardo Galeano afirmés que “el dolor se dice callando”.

Habitant privilegiat de l’imaginari col·lectiu dels sentiments, va ser sobretot un home compromès amb el seu temps i amb l’ésser humà ” en caso de vida o de muerte, se debe estar siempre con el más prójimo “.

Exiliat, com d’altres i tantes, per les dictadures de sud d’Amèrica Llatina, els seus poemes van posar veu a molts exilis. Mario va ser ‘l’altre’ en diversos països fins que va tornar al seu, segons ell mateix va dir, com a desexiliat.

D’Uruguai, com de molts altres països del Sud, continua arribant gent, ja no tant víctimes de les dictadures polítiques, que també, sinó de les dictadures econòmiques. Històries, moltes d’elles, plenes de dignitat poètica encara que les dones i els homes que les viuen potser mai van escriure poesia. I encara que el Nord vegi la immigració com un poema.

Sense aquest pedacet de Sud, avui em sento una mica més òrfena, encara que menys mentre escolto el poeta declamar en Defensa de la Alegria acompanyat per les notes de Daniel Viglietti.

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y la definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

(…)

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.